PONÈNCIA A COPENHAGEN 1996

Gràcia Territori Sonor – informe Copenhagen – 5 d’Octubre de 1996

Ponència de Víctor Nubla al Fòrum Europeu de la Música Experimental a Copenhagen organitzat per Odyssé for Ører / SKRÆP

En el projecte Gràcia Territori Sonor, que teniu a les vostres mans, hem treballat amb el territori com a concepte. El territori urbà és el lloc on viuen i treballen les persones. Tristement, a les ciutats acostuma a passar que les persones lliuren la seva vida (el seu treball) als estats i a les multinacionals, i aquests, per la seva banda, els retornen pseudocultura de masses per al seu temps d’oci. Els territoris urbans sovint són dormitoris massificats o bé aparadors del comerç i de la cultura oficial. Per aquestes raons, només quan es donen circumstàncies sòcio-geogràfiques-històriques tan peculiars com les del barri de Gràcia i les de la ciutat de Barcelona és possible engegar una tasca com aquesta que ens hem proposat.

Tractaré de donar una visió d’aquestes circumstàncies, la retroprojecció de les quals, pel que fa al propi barri de Gràcia, podeu trobar al projecte que teniu a les mans. Només voldria afegir i remarcar que el barri de Gràcia ha mantingut històricament un tarannà popular, col·lectiu, sovint anarquista, el qual ha fet possibles la convivència i el profús associacionisme civil que podem trobar avui dia. Aquest tarannà li ha permès mantenir en situacions extremes (guerra civil i altres turbulències històriques) una independència i una força solidària realment notable. En èpoques de pau, i concretament des de la transició a la democràcia a Espanya, al barri han sorgit nombrosos moviments creatius i culturals de base. Per exemple, la seva Festa Major, la qual acull cada any durant una setmana dos milions de visitants, una mica més de la població de tota la ciutat de Barcelona. Afegim com a dada important que el barri, sense ser objecte de promoció de la ciutat, compta amb mil llicències d’hosteleria, incloent-hi bars, clubs i restaurants. La seva particularitat urbanística -carrers estrets i una gran quantitat de places- permet el tracte quotidià al carrer per part dels seus habitants (dades de 1995: 128.608). Totes aquestes poden ser raons per explicar que des dels anys seixanta s’han instal·lat a Gràcia molts artistes, i especialment músics. L’assentament de la comunitat gitana al segle XV pot haver abonat aquest caràcter sonor i musical de Gràcia, però també ho han fet molts altres esdeveniments explicats al projecte, amb el resultat d’haver arribat a l’actual proliferació de cinemes de contingut no comercial, centres de dansa contemporània, teatres de petit format, galeries d’art, clubs de música i associacions d’artistes, tots ells sostinguts bàsicament per la iniciativa privada dels seus promotors, com és el cas de Ràdio P.I.C.A, emissora independent amb difusió per a tota Barcelona des de fa 15 anys.

L’altre element de gran importància que ha permès el desenvolupament d’un projecte com aquest afecta a tota la ciutat de Barcelona i fa referència a l’extraordinària transformació de la ciutat després del que va suposar l’esdeveniment cultural-industrial-polític que coneixem com a Jocs Olímpics.

No n’hi ha dubte que un fenòmen mediàtic d’aquestes característiques no va aportar absolutament res a la cultura avançada. En tot cas, la presència de la Fura dels Baus o de Carles Santos entre els creadors convidats a dissenyar les cerimònies va aportar alguns elements innovadors, molt diluïts, a l’estètica olímpica. Tampoc els Jocs barcelonins van facilitar les coses als artistes locals, donat que l’extraordinària despesa originada per la creació d’infrastructures per a la cultura de consum massiu (museus, auditoris, zones comercials, etc.) va arrasar amb aquelles coses que funcionaven localment com a suports institucionals i privats efectius per a la creació (Festival de Tardor, Transformadors, Centre d’Iniciatives i Experimentació per a Joves, etc.). Tot això sigui dit per comprendre que els Jocs –i jo gossaria a dir que l’esport en general- poc bé fan a l’experimentació artística i a la creació lliure. Tot i això, és possible que existeixin línies temporals complexes les quals els habitants de les ciutats recorren per triar el seu destí, malgrat la inèrcia de la rutina social i política, moltes vegades conformista, abstreta o afligida d’una provinciana por al ridícul. Així, després del desastre postolímpic que suposà pels creadors i promotors la dràstica retallada de pressupostos i d’iniciatives institucionals i privades, es crearen immediatament tertúlies i fòrums espontanis de debat entre artistes, tècnics, gestors i professionals de la comunicació per tal d’avaluar la situació (es varen fer llistes del que ja no hi era, del que encara sobrevivia i del que s’havia de crear) i de defensar la idea d’una Barcelona taller-laboratori enfront una –o malgrat una- Barcelona aparador. Als anys següents es crearen associacions d’artistes que obtingueren convenis amb les grans i buides infrastructures, fins aconseguir instal·larse en elles (l’exemple fonamental és el Centre de Cultura Contemporània, el qual acull des de llavors la Mostra Internacional de Cinema Alternatiu, la Mostra Internacional de Videoart, el Festival Sònar de músiques avançades i les activitats de l’Orquestra del Caos, totes elles gestionades per artistes). Podriem dir que el punt de connexió definitiu fou l’elaboració de la candidatura de Barcelona per a capital europea de la cultura de l’any 2001, una sàvia excusa per aglutinar tot allò que ja estava passant i donar-li una força col·lectiva i una naturalitat definitiva dins del teixit social i polític de la ciutat. Avui, a finals de l’any 1996, es pot dir que n’hi ha poques possibilitats que la capitalitat sigui una realitat, però si ho veiem d’una altra forma podem pensar que Barcelona ja és aquesta capital, donat que tots els projectes integrants de la candidatura han evolucionat per ells mateixos fins a esdevenir –pràcticament tots aquells produïts des de la base- una interesant realitat.

El més important que es pot dir en aquest moment sobre la realitat cultural barcelonina és que existeix un consens entre creadors i institucions, i que no sabem quant durarà.

El projecte Gràcia Territori Sonor és l’extensió d’un d’aquells projectes de la candidatura. La intenció de totes les persones involucrades en ell és que el territori urbà anomenat Gràcia sigui un centre universal d’experimentació artística, i de fet ja ho és en aquest moment. L’estem donant a conèixer amb aquest text que tots teniu i amb aquest disc d’invitació. Aquesta ocasió és molt important, degut que gràcies a aquest Fòrum el podem presentar públicament a tota Europa. La presentació pública a la ciutat de Barcelona es farà el novembre i a partir del gener creiem que podrem fer funcionar el primer circuit de sis clubs per a concerts al barri. N’hi ha molts altres projectes. Celebrem haver trobat socis naturals a Copenhage (SKRÆP, l’associació que produeix aquest simposi) i Paris (la associació Namasté) i esperem trobar-ne més entre tots els països representats aquí. La presència aquí de dues persones explicant el nostre projecte és deguda a l’esforç de les associacions SKRÆP i Gràcia Territori Sonor, i el disc que us presentem ha estat produït amb el suport de l’Institut de Cultura de Barcelona. Esperem que els ajuts· es puguin materialitzar molt aviat per tal de convidar a músics de moltes ciutats a actuar als clubs, sales i teatres de Gràcia. La nostra proposta concreta consisteix a realitzar la segona trobada l’any vinent a Barcelona, és a dir, el II Fòrum Europeu de la Música Experimental, el II Simposi de E.E.C. (European Experimental Composers) i una nova reunió de la E.I.O. (European Improvisation Orchestra). També proposem per a aquesta primera trobada la redacció conjunta d’una declaració d’intencions per part de tots els compositors i organitzacions presents aquí, dins la qual quedin reflectides la situació actual de la música experimental dins el context europeu i els resultats de la converses tingudes aquí. Finalment, seria bo que dins aquesta declaració s’especifiqués la necessitat de crear una Secretaria Europea de la Música Experimental capaç de coordinar i projectar d’una forma estable les iniciatives i circulacions que es produeixen en el continent. És en nom de tots els participants al projecte Gràcia Territori Sonor que manifesto el nostre interès per tal que aquesta secretaria es materialitzi a la ciutat de Barcelona.

——————————————————————————————–

Del 6 al 9 d’octubre tingueren lloc les discussions, intercanvis d’idees i primers esborranys de la Declaració.

El 9 d’octubre del 1996 fou redactada la Declaració definitiva, aprovada de forma unànime i signada per tots els presents.

El dia 11 d’octubre, a la Den Anden Opera, a Copenhaguen, Niels Winther, director del Simposi del 96, lliurà la clau simbòlica del Simposi a Víctor Nubla, tot certificant la seva continuïtat a Barcelona l’any 1997.

El 12 d’octubre, Krzysztof Knittel, Director del International Festival of Contemporary Music Warsaw Autumn, proposà la realització del simposi de l’any 1998 a Varsòvia.

Els dies 11, 12 i 13 d’octubre es van celebrar cinc concerts de la European Improvisors Orchestra, on s’estrenaren composicions de Dmitri Ukhov, Carlos Zíngaro, Raymond Strid, Werner Kodytek, Krzysztof Knittel, Victor Nubla, Raoul Björkenheim, Tim Hodgkinson, Jean Michel van Schouwburg, Christer Irgens-Møller, Pere O. Jørgens, Martin Klapper y Niels Winther.

Io Casino, relatora. Copenhagen, Octubre de 1996.

Comments are closed.

2019 HISTÒRIC GTS · DISSENY: JOANA MOLL / CHIARA HUANG · DOCUMENTACIÓ: VÍCTOR NUBLA / O'GLOR CARVALHO · RSS Feed · Entra

Organic Themes