Llibertari Esperit de Memòria (LEM) (per David Castillo)

Llibertari Esperit de Memòria (LEM)

David Castillo

 

Què són les coses i quin és l’esperit de les coses?

Associo el LEM a moltes anècdotes, que es remunten a quan el LEM ni tan sols existia. Aquest festival no és exclusivament un més de la programació dels esdeveniments culturals que es produeixen a Barcelona sinó una manera de fer, un caràcter, un estat de l’esperit.

Per explicar-ho posaré un exemple. Bar Mi Bar, un divendres a la nit qualsevol fa un nombre indeterminat d’anys, potser quatre o cinc, no ho sé. Som a la frontera entre el final de l’estiu i el començament de la tardor. LEM a ple rendiment. Entro i el local és ple a vessar, ple de fum com un núvol… Tinc set, em fa mal el genoll dret i estic de mala llet després d’una setmana plena de cabronades. Quan he decidit que canvio d’ubicació, una mà em deté, em passa la seva cervesa i em convida a asseure’m al seu tamboret a un costat de la barra. És el meu vell amic, el meu estimat amic Víctor Nubla. Amb el seu millor somriure. L’acompanyen, entre altres, l’energètica Io Casino –una altra de les guerrilleres LEM—i el dissenyador Joan Ramon, un veterà provinent també dels sempre poc reivindicats circuits contraculturals, que es van reinventar Barcelona quan el ramat escoltava Lluís Llach, i que van resistir quan el ramat va passar a escoltar salsa i tecno. No tots, però, escoltaven aquestes músiques tan creatives. Des de les profunditats del free jazz i de l’underground més intransigent fins als albors de la música electrònica, alguns resistents com Peruchos, Macromassa, Tropopausa i Esplendor Geométrico van saber dir “potser” quan tothom anava a combregar amb les hòsties de la democràcia. I no s’adonaven que les hòsties se’ls enganxaven al paladar.

Han estat un anys fantàstics de LEM, plens de propostes sorprenents i estimulants. Es poden assistir a les sessions a partir de dos rituals: buscar algun artista en concret, o jugar al vell joc de la deriva i perdre’s per la jornada sense tenir cap mena d’informació a priori. Jo sempre he optat per la fòrmula situacionista i trobar actuacions diferents, gent creativa i el més interessant: la simetria entre els que ofereixen un fragment de la seva creativitat i el públic LEM, la millor basa del Festival, les cares dels assistents.

Durant els últims anys, el públic s’ha ampliat, han arribat noves generacions i en la darrera edició feia goig veure infinitat de belles i joves criatures de la nit donar suport i disfrutar de la música i de la poesia, les germanes bessones, identitat i ànima dels LEM. Un gran concert amb la Banda Municipal de Barcelona, una microactuació d’un Dj que comença o l’ocupació del mercat de l’Abaceria de Gràcia, amb un menú d’Oriol Lagé i Àlex Miota i un recital de bogeria quotidiana dels Accidents Polipoètics, es poden combinar dins d’uns programes que al llarg de deu anys han sabut instruir-nos en el civisme de la cultura de base i en l’avantguarda. El LEM alterna la seva disposició per crear des de la barriada popular i la renovació mai endogàmica de l’experimentació, de la transgressió… Parlàvem de caràcter i no és difícil adonar-nos que la ubicació ideològica i geogràfica del festival té a veure amb l’ànima sud del barri de Gràcia, la gitana i la llibertària. La del carrer Perill en què tenia la seu l’Ateneu Llibertari, on tantes tardes havia passat Víctor Nubla des dels anys setanta, i el barri del Raspall sencer, on hi ha una de les grans colònies dels gitanos catalans i on segurament es parla el català més genuí de tots els catalans possibles. Nubla, llibertari de soca-rel, és un patriota del barri de Gràcia i un gitano per vocació. I això ho ha contagiat al Festival d’una manera rotunda i, a la vegada, amb lleugeresa kunderiana: sexe, estètica, anarquia, art…

Avui, en un temps dominat per conceptes com el “capitalisme flexible” que s’utilitzen per suavitzar l’opressió que exerceix el capitalisme i la virtualitat que s’ofereix als ciutadans per modelar les seves emocions i llibertats: hipoteca a través de l’amor hipotecat, vacances a llocs banalment exòtics per substituir la impossibitat del nomadisme, solidaritat d’ONG com a coartada de l’individualisme i l’egoisme ferotge i consum radical com a passaport a una idea vanament efímera de la riquesa que es converteix en neurosi. Avui, en un temps dominat també per conceptes com la “vida líquida”, sense forma definida i basada en la incertesa i la precarietat constants. Avui, amb els festivals musicals i culturals que presenten deu actuacions alhora en escenaris que s’anomenen amb marques comercials, trobar els LEM, introduir-se en Gràcia Territori Sonor significaper a qui signa aquestes línies alguna cosa més que sortir de casa, sortir de les cabòries, sortir de la caverna. El LEM ha estat un oasi, no només per a la música electrònica i les tendències d’avantguarda sinó per a l’esperit, per a la delicadesa, per a l’amistat, pera la vida difícil que hem portat…

Deia el poeta Horaci que el caràcter de l’home depèn de la seva relació amb el món. Vull agrair als LEM que ens hagin regalat aquesta relació llarga, el llibertari esperit de memòria en un temps amnèsic i barroer. També que m’hagin atorgat la possibilitat de fer memòria de tants anys de companyia, amor i art. Tot pel carrer dels desemparats, de la fraternitat, de la llibertat, Venus, del progrés i per les places de la revolució, del sol, de John Lennon, del Gato Pérez i del Poble Romaní. I, sobretot, del perill, sense el qual res no hauria estat possible. Salut i llibertat. O salut i anarquia, al vostre gust.

Comments are closed.

2019 HISTÒRIC GTS · DISSENY: JOANA MOLL / CHIARA HUANG · DOCUMENTACIÓ: VÍCTOR NUBLA / O'GLOR CARVALHO · RSS Feed · Entra

Organic Themes