LEM: 10 anys 

Jordi Turtós, Periodista musical (espècie en vies d’extinció)

Posar la vista enrere i contemplar els deu últims anys del panorama musical de Barcelona és un exercici tan interessant com alliçonador. Molt ha canviat la ciutat en tot aquest temps. Al costat d’aquesta dècada del LEM n’hi ha d’altres línies paral.leles: els deu anys de l’ICUB, l’intent més seriós que l’ajuntament ha fet mai per la cultura de la ciutat i a la ciutat. Els 10 anys del Sónar, el festival de referència de la música electrònica europea. I els 10 anys del LEM, el festival de les músiques invisibles, inexistents, alternatives, diferents, incomprensibles, estranyes, inclassificables…

Han estat, també, deu anys decisius per a la música de ( i a) Barcelona. Ha estat la dècada de les grans incorporacions a la oferta musical: El Primavera Sound, el Wintercase, Summercase, Hipersons… El BAM, que ja venia d’abans. A més, Caixafòrum, la Fundació Miró, el CCCB, el Macba, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure, han obert els seus escenaris i espais a músiques de risc. Mentre que, finalment, el Festival de Jazz de Barcelona ha començat a prendre’s seriosament, al temps que des de Ciutat Vella, un festival alternatiu de Jazz, desenvolupat en petits locals (com el LEM), demostrava que la oferta musical no s’ha de penjar tan sols de la grandiloqüència de cartells ja coneguts. El Flamenc s’ha obert pas (Festival de Ciutat Vella i de Nou Barris) enmig dels prejudicis i miraments excloents. Les emergents músiques urbanes demanen els seus espais (Hipnotik, Urban Funke…). L’èxit del In-Edit (Festival de Cinema documental musical) és ja inqüestionable després de quatre edicions

A Barcelona passen moltes coses, dia a dia, nit a nit, moltes músiques es fan i desfan però davant la indiferència dels mitjans de comunicació que donen l’esquena a una realitat musical incontestable, evident, rica, variada i de gran qualitat. Són, paradoxalment, els mitjans de comunicació –especialment la ràdio i la televisió- qui, en els últims anys, han convertit la música d’aquesta ciutat en invisible.

Músiques que, a Barcelona, s’han desenvolupat de manera incontestable. Com el LEM que ha crescut a l’ample, no en alçada. Perquè al contrari de la Barcelona del segle XXI, al LEM li agrada l’horitzontalitat més que la verticalitat del nou skyline comtal, no s’avé amb gigantismes. Al llarg d’aquests anys, s’ha desparramat per Barcelona, més enllà de Gràcia, epicentre i bressol de la seva activitat. Això ha afavorit la seva implantació fins a convertir-se en un festival necessari. Perquè és el festival dels marges, de les perifèries musicals, dels experiments, de la llibertat creativa.

Ha nascut, també, al llarg d’aquests anys, un públic nou que s’ha afegit a aquell que va creixent en una ciutat tan espectadora (de vegades tan snob) com la nostra Barcelona. Un públic autòcton al qual s’ha incorporat el foraster, instal·lat a la ciutat, que aportant una major comprensió gràcies a la seva rica cultura musical, ha afavorit una major diversitat en la oferta i ha afegit certes dosis d’autoestima als músics barcelonins.

Així, les diverses escenes musicals de la ciutat han crescut qualitativament de forma inaturable: la del jazz en connivència amb músics nord-americans així com els arribats des de la resta de l’Estat. El pop rock independent que ha donat un pas qualitatiu enorme, incorporant noves bandes amb personalitats pròpies enlluernadores. Les músiques d’arrel i del mestissatge urbà que s’han mostrat al món amb una força inaudita, creant una denominació d’origen inequívocament barcelonina. Les músiques urbanes i el hip hop, encara latents a instituts i escoles, en mans d’un públic molt jove a punt d’esclatar col·lectivament. I les músiques de risc, les inclassificables, impossibles de tancar en una etiqueta, que cerquen i recerquen entre els sons i els instruments, entre l’acusticitat i l’electrònica, entre el soroll i l’ambient, al carrer o al laboratori. Músiques, aquestes, que fan del LEM un festival únic, una mostra indispensable per prendre el pols a la creació musical del nostre temps.

La gran virtut del LEM durant aquests anys ha estat, precisament, el saber créixer en el seu universalisme. Ha estat un festival nascut en un barri que ha sabut fer d’allò més local, allò més universal. El LEM no ha necessitat trencar res, ni barreres ni fronteres, perquè mai n’ha tingut. I això és una de les aportacions essencials del festival per a una ciutat com és Barcelona, que ha vist com es multiplicaven festivals de tot tipus i veia com la seva oferta es diversificava de manera més discrecional. L’únic que ha trencat és un munt de prejudicis; ha enderrocat moltes pors i inseguretats davant d’allò que no s’entén de primeres, d’allò que demana un esforç per ser comprès i per ser incorporat al bagatge cultural.