per Tim Hodgkinson

Aquest informe consta de dues parts. La principal, és el text de la Declaració signat pels participants en el Simposi. aquest està precedit per una introducció que contextualitza la declaració i explica què es vol aconseguir. Vaig escriure aquesta introducció en tornar de Copenhagen, per tant, l’opinió expressada no és necessàriament la de la resta de participants.

Introducció:

El primer Simposi de Compositors de Música Experimental va tenir lloc a Copenhagen entre el 3 i el 14 d’octubre del 1996.

El centre del debat fou la presentació d’en Victor Nubla al voltant de la situació a Barcelona i en concret al Districte de Gràcia.

Gràcia és un barri de Barcelona amb una població estable majoritàriament obrera que hi conviu en pau amb l’ascestral presència de l’ètnia gitana. La interacció d’aquesta població amb la resta de Catalunya i amb d’altres artistes i músics des de 1960 ha convertit la zona en un laboratori experimental al qual les formes musicals dels gitanos i dels laietans, l’electrònica i la cibernètica es provoquen les unes a les altres alhora que es creen d’altres produccions artístiques. Gràcia és plena d’associacions i petits llocs de reunió. Només vull dir que al districte hi ha 11 sales de cinema, la major part de les quals ofereixen pel.lícules d’autor en versió original, nombrosos estudis de gravació, galeries, teatres i centenars de bars que programen una àmplia oferta de música en viu.

Gràcia personifica les idees de Nubla sobre els artistes. Els artistes han de treballar a un territori i demanar insistentment millors condicions per la seva feina. Nubla veu aquesta territorialitat com una superació de l’aïllament/cosmopolitisme dels artistes, territorialitat que permet l’intercanvi de coneixements i el respecte mutu entre artistes especialistes i d’altres sectors de la comunitat.

Ja a l’any 1962, Jurgen Habermas va predir que només els grups que facilitessin fòrums interns de discussió permetrien la supervivència del pensament crític contra l’atac d’una nova, agressiva i estructuralment transformada “esfera pública” de publicitat, polítiques primitivitzades, etc. Gràcia ofereix possiblement l’únic exemple de com un fòrum d’aquestes característiques o l’existència de fòrums múltiples podrien aconseguir algun grau de permanència i continuïtat, tot sobresurtint com una inusual circumstància urbana. Tanmateix, Habermas va predir que aquests fòrums podrien incloure nous espais oberts de comunicació i es podrien comprometre amb les estructures polítiques centralitzades.

Evidentment, per a les estructures polítiques de Barcelona resulta difícil ignorar Gràcia. Quan hi ha una demanda coherent la qual compta amb el suport de vàries organitzacions veïnals, els ajuntaments han d’escoltar. En conseqüència, els artistes de Gràcia se senten amb força i estan preparats per obrir el camí a les polítiques urbanes i culturals.

A més, l’episodi local que fa referència a “la catàstrofe olímpico–cultural” (Jocs Olímpics de Barcelona, 1992) va tenir un efecte catalitzador molt significatiu a la situació de Gràcia. La descarada dispersió de fons públics -que varen finançar des d’aventures artístiques i creatives fins a exposicions simbòliques per a les masses- va enfortir la determinació dels artistes locals de prendre una posició ferma en relació amb les polítiques urbanes i culturals. Considerant que moltes ciutats del món experimenten les mateixes catàstrofes i que possiblement la major catàstrofe serà la celebració del mil.leni, penso que és el moment de que tots aquells que ens sentim entusiastes sobre l’elecció dels règims actuals, comencem a intervenir activament per tal d’organitzar la defensa d’allò que és defensable i per capturar els territoris que encara no han estat entregats a l’explotació del mercat a o al joc del poder simbòlic.

En qualsevol cas, fou sobre aquestes bases que es situà el grup de Gràcia Territori Sonor, el qual ha decidit presentar el seu projecte a la convocatòria d’enguany del programa Caleidoscopi, finançat per la Comissió Europea amb la finalitat d’establir una xarxa internacional de músics. Amb molt de mèrit i imaginació, han aprofitat l’obertura de les noves polítiques europees. Segurament és vital que en un periode de transició institucional, els artistes i pensadors pressionin forta i coherentment per allò que, al cap i a la fi, són els drets bàsics i universals de tots els ciutadans europeus: autoritat sobre les nostres vides i espais, accés a totes les necessitats per a una vida creativa i al tipus de cultura que emergeix d’ella. És obvi, després d’alguns anys de debat europeu, que la divisió de poder entre els centres nacionals o transnacionals és completament irrellevant mentre el poder segueixi consolidant-se en la seva forma actual. En aquest moment no podem fixar una agenda per als conflictes nacionals o transnacionals, però podem explotar els efectes de la transició per poder guanyar àrees de les zones disputades.

Tornant a la declaració en ella mateixa, aquesta és la seqüència d’esdeveniments que la va fer possible:

El grup de Gràcia fou aconsellat a Barcelona per tal de presentar-se al programa Caleidoscopi de la Comissió Europea amb la finalitat d’obtenir un finançament addicional per a diverses iniciatives. El Programa Caleidoscopi és un programa específic que beneficia projectes que involucren un mínim de tres estats membres de la Unió Europea. El grup de Gràcia establí vincles amb SKRÆP a Copenhagen i amb un tercer grup a París, NAMASTÉ. Degut que Copenhagen és la Capital Cultural Europea del 1996, SKRÆP es trobava en una bona posició per convidar participants a aquest simposi. Amb en Nubla, decidirem utilitzar aquesta oportunitat per establir una base de discussió internacional “pilot” i estudiar la possibilitat de crear una àmplia xarxa de música experimental.

Cap dels participants tenia una idea clara sobre el contingut de la reunió. La llista de participants semblava una mica circumstancial (havíem estat convidats com a “compositors experimentals” i també per participar a una orquestra d’improvisació). En qualsevol cas, Nubla presentà de forma impressionant el seu projecte per a Gràcia i proposà que enfoquessim les discussions en el sentit de produir una Declaració com a esglaó previ en el procés de pressionar per tal de crear la Secretaria Permanent de Música Experimental Europea.

La intenció és que la Declaració sigui presentada a l’Observatori Interarts, organització independent la qual assessora sobre la organització legal i tècnica de projectes culturals i sobre com afiliar-se a estructures comunitàries o com dirigir-se a les organitzacions apropiades de la UE.

La Declaració ha de circular lliurement entre tots els músics i altres artistes amb interès per la música experimental. És important que tothom entengui que la xarxa prevista a la Declaració encara no existeix i, per tant, no estarà preparada per a rebre propostes que requereixin finançament. Es celebrarà un proper simposi a Barcelona el 1997 i els comentaris a la declaració són benvinguts per poder discutir-los en aquest simposi. El simposi resta obert a totes les propostes en relació a com s’haurà d’organitzar aquest tipus de xarxa, quines haurien de ser les seves prioritats, etc. Obviament l’objectiu de la iniciativa és millorar el finançament per a la música experimental a Europa i assegurar que el finançament sigui utilitzat de la forma més eficaç posible. Hi ha decisions capitals, però, que s’han de prendre i que afecten el paper de les organitzacions locals ja existents, les quals filtren propostes que ja reben diners.

Finalment, unes paraules sobre el terme “experimental”. Hem decidit no definir-lo categòricament i sí suggerir el seu significat, com veureu a la declaració. Obviament inclou concepcions musicals qüestionadores de les formes existents, convencions i contextos mitjançant processos de recombinació, d’improvisació, de rebuig d’idiomes, etc. La seva interpretació serà sotmesa a l’extensió creativa. N’hi haurà i n’hi ha d’haver músics, composicions i presentacions transgressores de les seves fronteres.