El llimoner que fa taronges (per Julià Guillamon)

 El llimoner que fa taronges

 

Julià Guillamon

L’any 1995 el centre KRTU ens va encarregar a Víctor Nubla, Pau Riba i a mi mateix una exposició sobre la música alternativa a Barcelona que en Pau va titular, amb un joc de paraules, “Alter Músiques Natives”: “músiques alternatives” i “altres músiques d’aquí”. Durant molt de temps, potser un any i mig, ens trobàvem gairebé cada tarda a la casa d’en Víctor al carrer Roger de Flor, tocant a la Travessera, per parlar de com havia de ser aquesta exposició i, més endavant, pel gust de trobar-nos i intercanviar idees sobre què havia passat en els darrers anys a Barcelona. Després dels Jocs Olímpics es vivia un moment de crisi. La ciutat es trobava en camí d’esdevenir la meca del turisme que és ara i no ens savíem avenir. Hi havia un sentiment de nostàlgia pels bons temps contraculturals quan en Pau era una estrella, en Víctor engegava el projecte de Macromassa i jo era un vailet que deambulava meravellat pel Born ocupat per la CNT. Aquesta nostàlgia s’allargava fins a la meitat dels vuitanta i comprenia tots els projectes de recerca musical sorgits al començament d’aquella dècada, quan es van començar a introduir els primers estudis electrodomèstics i proliferaven les cassetes autoproduïdes. Va ser en aquest moment que ens havíem conegut. Amb en Víctor es va produir una sintonia instantània, el meu nom va aparèixer en un text escrit de manera automàtica i publicat en forma de cartell-manifest de l’espectacle “Apushasha”. Havíem coincidit a Tranformadors, en una conferència a Belles Arts organitzada per Genís Cano i al CIEJ de “la Caixa”, però no havíem parlat gaire. Amb en Pau vam compartir un munt de dinars en una Comissió de la Modernització de la Cultura que en Vicenç Altaió s’havia empescat en un moment més o menys dolç de les relacions entre els polítics i els artistes postmoderns. Va ser gràcies a aquesta comissió que vam tenir l’encàrrec de les Alter Músiques.

L’exposició no va ser res de l’altre món, però va voltar amunt i avall de Catalunya, va generar un catàleg que és un llibre de referència i que va servir de targeta de presentació del moviment contracultural barceloní a dins i a fora. Però, sobretot, va ser l’origen d’una reflexió de fons sobre què es podia fer per recuperar un esperit que en aquell moment (el rock català era la música oficial subvencionada) semblava desaparegut per sempre. En aquests mesos que ens veiem dia i nit, vam parlar molt i la coincidència en certs judicis i opinions va provocar un canvi d’actitud. Converses de vuit i deu hores a la casa del Víctor, al pati del llimoner empeltat que feia taronges, als bars Ros i Casajuana i, cap al final, en dinars més o menys improvisats, amb la Mariona Sagarra que feia de coordinadora de l’exposició, a Gràcia i a Tiana (sense oblidar les copes al Communiqué d’Hostafranchs, que va tancar mentre estàvem enllestint el projecte). Sense el gruix d’aquelles reflexions, el meu llibre “La ciutat interrompuda. De la contracultura a la Barcelona postolímpica” encara seria a les capses. En Pau va recuperar una part del seu passat amb l’edició de “Astarot Universdherba”, el concert del Canet Rock amb els Perucho’s i amb el recull de tots els seus textos per a cançons a “Lletrarada”. El Víctor va tancar l’etapa de Macromassa i va començar amb d’altres projectes i amb noves formacions. Les Alter Músiques ens havien servit per mirar enrere i treure conclusions i superar la nostàlgia, fer un plantejament crític i de futur.

El LEM va sorgir en aquest context com la iniciativa d’un grup de professionals de diferents camps que creien en la importància de la música com a fenomen artístic, cultural i polític. Pretenia assenyalar punts de referència en el passat recent que permetessin visualitzar una tradició “altra” i presentar el treball dels músics d’aquí al costat dels de la gent de fora. Volia servir d’estímul per al treball dels creadors, propiciar la recuperació d’artistes que per manca d’oportunitats havien quedat al marge i obrir espai a la gent jove. I tot això, en el context d’una nova forma de relació entre els creadors i l’administració. A diferència de les comissions modernitzadores dels vuitanta, sempre temudes pels polítics, que fàcilment en feien elements de control de l’espai que pretenien dinamitzar; el LEM va aconseguir de les institucions carta blanca per poder organitzar, programar i posar en marxa un model que implicava els artistes, els locals on es duien a terme els concerts i les entitats col·laboradores. A diferència dels moviments underground que en diferents èpoques han preferit els espais més amagats i inaccessibles, i n’han fet una mística, es buscava una certa singularitat i espectacularitat, sense caure en l’afany de donar el cop per donar el cop. Recordo molt especialment, un concert, el primer any, de Kasper Toeplitz a la Sala Hipostil·la del Park Güell que va ser molt aclaridor del nou to que es buscava.

M’agrada pensar que mentre Barcelona seguia la deriva que el 1995 ens aclaparava i que al llarg de deu anys ha produït especulació, canvi d’ús de molts espais tradicionals i debilitament de la cultura pròpia en benefici de models imposats de fora, el LEM ha estat un espai de col·laboració entre els creadors i les institucions, que ha permès creure en la possibilitat d’un altre model d’actuació i una lectura diferent, viva, dels moviments alternatius i contraculturals que des del final del franquisme van evolucionar en múltiples direccions i que han arribat fins ara. El LEM ha posat evidència que la experimentació musical no és un fenòmen d’època ni un rebuig que fa nosa: forma part de la nostra idiosincràsia i es pot integrar en el discurs d’avui al voltant de la ciutat i de la seva gent. Després de deu anys de programació hi ha coincidència a assenyalar que es tracta d’una aventura reexida. Caldria celebrar-ne l’èxit, en petit comité, sota les branques del llimoner que fa taronges. La casa, però, va anar a terra i on hi havia el pati ara hi ha un bloc de pisos. No es pot tenir tot.

Comments are closed.

2019 HISTÒRIC GTS · DISSENY: JOANA MOLL / CHIARA HUANG · DOCUMENTACIÓ: VÍCTOR NUBLA / O'GLOR CARVALHO · RSS Feed · Entra

Organic Themes