Creixent en públic (per Jesús Brotons)

Jesús Brotons

La redacció d’un text que consigni el lloc que el festival LEM posseïx com a testimoni privilegiat de l’evolució de les músiques avançades durant els darrers deu anys comporta un parell de supòsits. Primer, el d’haver estat l’autor fidel a la cita anual que, des de 1996, el festival proposa a amants de la música experimental del tipus que sigui i a simples curiosos amb el sa afan de conèixer coses inèdites. Segon, el d’haver-se pres la molèstia –que no ho és pas, sinó plaer- d’acarar cada nova aposta de risc, cada última forma musical, cada intent de renovació, estil, subestil i manera particular amb què els convidats al festival fan avançar l’inefable art del que podriem anomenar “el so organitzat de formes les quals les indústries de l’oci i l’art a l’engròs no contemplen”. No les contemplen perquè, en principi, al miríade de diferents músiques que s’inclouen sota l’epígraf d’”experimentals” no el suposen amb capacitat de generar benefici econòmic a curt termini, que és el que preval tant avui com ahir i amb tota probabilitat prevaldrà demà. Ah, però aquest és un altre tema…

Qui signa això, testimoni presencial d’un bon nombre de les actuacions acollides pel LEM al llarg d’aquesta dècada (primer supòsit complert), ha pogut constatar que l’evolució de la música experimental ha marxat paral.lela a la progressiva sofisticació de l’utillatge electrònic; màquines cada cop més petites i més versàtils: sofisticació que, si l’afegim a l’abaratiment dels equips, ha fet possible que un conjunt d’artistes, molt especialment els joves, pugui donar via lliure a la seva creativitat sense haver de preocupar-se de l’aprenentatge de regles de qualsevol tipus, ja siguin aquestes referides a la mètrica i l’harmonia tradicionals o bé a la moralitat i bon gust dominants. És sabut que l’acatament de qualsevol reglament implica la residència a perpetuïtat dins aquella zona grisa en què la comoditat i el vist-i-plau dels benpensants –aquells ens pels quals tot canvi és una catàsfrofe que cal evitar- es dónen la mà amb l’avorrida repetició d’esquemes, l’odiosa falta de riscos i, finalment, la desaparició, la dilució de l’artista dins d’aquest amorf puré sense sabor que, eufemísticament, anomenem “música de consum”. La veritable música experimental es consumeix com la salsa més picant que poguem imaginar: al principi costa de digerir, però més tard resulta vivificant. Caramba, de fet provoca adicció

Un altre factor d’evolució: la instauració sembla que definitiva de la xarxa telemàtica de comunicacions, vulgo Internet. El fet que avui dia qualsevol jove aprenent de bruixot pugui conèixer, en la comoditat del seu laboratori-dormitori, els assoliments que dècades enrera van aconsegir científics del so abans objecte de burla i avui de veneració, no només implica un fàcil i ràpid accés a un coneixement abans reservat a ratolins de biblioteca, sinó també una necessària cura d’humilitat. Així és amics, treieu-vos del cap les ínfules de creador maleït i trencador: el vostre no és del tot nou. Precursors n’hi ha de tots els pelatges, sense els quals la música experimental d’avui, parlant en termes generals, potser existiria, però suscitant sens dubte un interès molt menor. El fet que pròpiament no poguem parlar de creació sinó de recreació no és un fet greu en ell mateix. La música d’avantguarda d’avui funciona de manera semblant al teatre noh japonès, una forma artística per a la qual no s’han escrit peces noves des de fa segles sense que això afecti la seva vitalitat el més mínim. El que compta pel públic és la forma en què l’actor s’apropa a la peça, els diferents i insòlits matisos que pugui extreure’n, la interpretació personal que suggereixi del material de base. Poc importa que els pioners de la música concreta fessin servir cintes gravades, pegament i tisores i els seus deixebles moders treballin amb ordinador i sampler: la voluntat de trencar els convencionalismes és exactament la mateixa.

En virtut de la (mai suficient) experiència que un ha acumulat com a oient i espectador durant l’últim decenni, se m’ocorre que són els dos factors citats aquells que més han contribuït a expandir tant el vocabulari com el rang d’abast de les músiques experimentals. I se m’ocorre una altra cosa: el fet que, divagant, m’he allunyat totalment del tema proposat per a aquest text, que no és altre que donar fe del lloc que l’associació Gràcia Territori Sonor i per extensió el festival LEM, posseixen com a testimonis, etc., etc. Bé, només dir que sense la irrupció del LEM com a element animador del copot barceloní –ja calia-, sense la feliç idea dels seus artífexs de portar determinats sons i actituds a peu de carrer –lluny del rígid context acadèmic-, i sense la idea de posar en contacte certes propostes de difícil accés amb un públic que no és el seu habitual –a més de donar a les promeses en sedasses l’oportunitat de presentar uns treballs els quals tindrien molt difícil arribar a altres oïdes-, sense tot això qui escriu possiblement no hauria tingut l’ocasió de formar-se una idea del que s’anat coent dins d’aquest àmbits. I aquest article absolutament demagògic i maniqueu no hauria vist mai la llum.

Comments are closed.

2019 HISTÒRIC GTS · DISSENY: JOANA MOLL / CHIARA HUANG · DOCUMENTACIÓ: VÍCTOR NUBLA / O'GLOR CARVALHO · RSS Feed · Entra

Organic Themes