una
iniciativa de: |
|
![]() |
|
amb
el suport de: |
BANDA MUNICIPAL DE BARCELONA estrena: ![]() LUCAS ABELA (Sidney) divendres 10 de setembre 21h Caixafòrum - Avinguda Marqués de Comillas, 6-8 entrada lliure Malgrat
que en les seves actuacions tinguin gran pes l’acció física
i la interacció amb el públic, Lucas Abela defuig el qualificatiu
de performer: ell es defineix com a entretenidor i improvisador. Els instruments
que Abela fa servir, dels giradiscs modificats a la maquinària
industrial tot passant per les làmines de vidre amplificades, generen
soroll. Molt de soroll. Soroll amb majúscules. Els espectacles
que el responsable del segell Dual Plover protagonitza són breus
però intensos, catarsis a què no són alienes la sang,
la tensió i les esquelles de vidre. Lucas Abela, que acostuma a
firmar els seus treballs tant amb el seu nom com sota els àlies
DJ Smallcock i Peeled Hearts Paste, durà a terme en el seu pas
pel LEM l’obra Justice Yeldham And The Dynamic Ribbon Device, una
càrrega de free noise i accionisme de la qual se n’expliquen…
coses sorprenents. Problemes de salut van impedir la presència al LEM de l’any passat de Vicky Bennet, un dels noms més importants de l’apropiacionisme. Terror dels organismes gestors dels ¿drets? de propietat intel•lectual, bèstia negra dels interessats (en si mateixos) salvaguardes de la idea aliena, People Like Us porta més d’onze anys saquejant la cultura pop, capbussant-se en els mars de la música de consum a la recerca de peces que encadella en els seus imaginatius retallaienganxa. El component visual és de gran importància en els seus concerts. Música i vídeo marxen en perfecta sincronia en les sessions d’aquesta artista combativa de qui direm que hem vist en companyia de gent com John Oswald, Tape-Beatles i Negativland. Concert especialment recomanat, fins i tot per als celadors del copyright, si és que els queda res de sentit del humor. www.peoplelikeus.org ![]() PHILL NIBLOCK & FERRAN FAGES (New York City/Barcelona) divendres 10 de setembre 22h30 Caixafòrum - Avinguda Marqués de Comillas, 6-8 entrada lliure El
minimalista Phill Niblock pren com a font d’inspiració la
pintura de Mark Rothko i Sol Lewitt així com l’escultura
de Carl Andre i Donald Judd. En la seva música s’uneixen
elements personals i cerebrals, racionals i intuïtius; abstracta,
ambiental i creadora d’una atmosfera particular en la qual l’univers
s’esvaeix i deixa pas a un món irreal en què els errors
no ho són, d’errors, i la relació causa-efecte es
desintegra d’un segon a l’altre. El món real és
present, això sí, en les seves actuacions. Fotògraf
a banda de músic, cineasta ineteressat en el format documental,
Niblock projecta en els seus concerts filmacions realitzades per ell mateix
en què apareixen fets casuals, persones que parlen, vides comunes…
Els concerts de Phill Niblock ofereixen una experiència sensorial
completa en la qual és recomanable d’endinsar-s’hi
sense cap mena de prudència. Acompanyat aquesta vegada pel prolífic
guitarrista català Ferran Fages. ![]() SVMN_KA + VLEVERTH (Barcelona) presenten "Desayunos sonoros, descontextualizaciones, Café, naranjas y bits, paisaje sonoro digital" dissabte 11 de setembre 20h Experimentem amb l´Art - Torrijos, 68 entrada lliure Els
Powerbook, les taules de mescles i els controladors MIDI són adminicles
d’ús comú en l’àmbit de la música
electrònica; els forns microones i les liquadores per fer suc,
no tant. D’uns i d’altres se serveixen dos joves artistes
barcelonins, Svmn_ka i Vleverth, per crear l’obra Desayunos sonoros,
descontextualizaciones, café, naranjas y bits. Svmn_ka és
el nom artístic de Sergi Valverde, militant de les idees de Terre
Thaemlitz. Vleverth, l’altre 50% musical, es va formar a la Universitat
de Barcelona (branca Comunicació Audiovisual), ha treballat en
el camp del vídeoart (seves són les obres Apaga la llum,
TN spot i La deconstrucció de Kieslowski) i del cinema (ajudant
de so del curtmetratge Uniformes, de Marc Crehuet), a més d’exercir
com a DJ especialitzat en “música de ball per no ballar”. El
nom complet d’aquest projecte és A Cunt On FMOL, Two Pricks
On Guitar And Some Biriba Sounds, i la seva traducció corre a compte
del lector. Aquesta és la part fàcil. La difícil
és descriure amb fredes paraules la música que Cristina
Casanova (software FMOL), Òscar Celma (guitarra), Marc Viaplana
(guitarra) i Cristian Sotomayor (berimbau, percussions) conjuren en els
seus particulars aquelarres electroacústics. Segons afirmen ells
mateixos, el grup va néixer amb la intenció de “tallar,
barrejar i imbricar la improvisació electrònica i l’acústica”.
El procés mitjançant el qual s’amalgamen àmbits
tan dispars en un tot sense esquerdes ha fructificat en un CD autoproduït.
“Parlar sobre música és com pescar sobre arquitectura”,
sentenciava anys enrere Frank Zappa. Deixem per tan a càrrec dels
assistents la llibertat de situar el grup en els seus propis eixos de
coordenades... Josep
M. Jordana (videoprojeccions) ![]() PAD (Barcelona) dissabte 11 de setembre 22h Saló d´actes de la Seu del Districte de Gràcia - Plaça de Rius i Taulet, 2 entrada lliure Conflueixen
en Pad alguns dels més conspicus, inquiets protagonistes de l’escena
experimental comtal de les dues darreres dècades: ells són
Boris (saxo, percussions), Lali (guitarra, MS20, xilòfon), Panotxa
(guitarra, programació) i Enric (bateria, guitarra, programació),
més el xilè Cristian Vogel com a puntual suport logístic.
El nombre de projectes en què els músics, cadascú
per la seva banda, han participat, així com el valor de la seva
obra, és poc menys que incalculable. Pad és un acrònim
de Projecte Achmed Digital, equip de treball que fa tres anys iniciava
un conjunt de projectes amb un nexe comú: la composició
musical en funció de qualsevol altra disciplina artística,
ja sigui la poesia o la imatge en moviment. Pad han posat la seva música
al servei de la poesia (interpretació en directe de Nigromant,
de Lluís Gràcia) i el curtmetratge (posant fons a diversos
films d’animació de Norman McLaren). Les
caixes negres dels avions contenen cintes que enregistren el que passa
durant un vol en previsió de poder esbrinar les causes d’un
accident. Avui us presentem una altra mena de caixa negra. No allotja
cintes, sinó dos músics: Ignacio Lois i Guillermo Madrigal.
El primer, nascut a l’Argentina, va cursar al seu país estudis
de guitarra i composició i ha format part de diferents grups de
jazz, rock progressiu i música experimental. El segon és
valencià, fundador del col•lectiu artístic Babel Agatha
i compositor de la música per a dos curts d’animació.
Guillermo ha col•laborat amb artistes de renom, com Goran Bregovic,
Pascal Comelade i La Fura dels Baus. El projecte Caja Negra neix a Barcelona
el 2004 com a sobtat duet/duel entre un Dj i un guitarrista. Durant el
LEM presentaran l’obra ¿Eres tú John Wayne o lo so
yo?. Com diuen a les manifestacions: Tothom és John Wayne. Amb aquesta primera sessió comencen els “after LEM”, ocasió perquè músics i públic es trobin en temps de relax per practicar l’exercici mai prou valorat de fer petar la xerrada i perquè practiquin el cosmopolitisme a la barcelonina, una cosa que costaria molt de definir però que costa ben pocs minuts d’arribar a apreciar. ![]() NOI (León) dijous 16 de setembre 20h Zum Zum Gallery - Llibertat, 47 entrada lliure Noi és disc-jockey de música electrònica i director de La Fábrica Electrónica, programa de ràdio amb cinc anys de vida en antena (emet també per internet) en què tenen cabuda des del sorollisme a la música ambiental passant per l’electroacústica, la industrial i el jazz. Interessat en la creació musical des de fa relativament poc, Noi se serveix del laptop, les guitarres, els seqüenciadors i els giradiscs per crear “música molt lineal, amb atmosferes denses i fosques, inapreciables de vegades i en ocasions tot el contrari, moment d’autèntic soroll”. Noi basa el seu treball en gravacions de camp, siguin de sons mediambientals, siguin de sons creats per l’ésser humà (màquines, cotxes, instruments). Noi prova de transmetre amb la seva música una sensació, un estat d’ànim o una imatge cinematogràfica. ![]() OCTOPUS (Zürich/Basel/Luzern) dijous 16 de setembre 21h Saló d´actes de la Seu del Districte de Gràcia - Plaça de Rius i Taulet, 2 entrada lliure “Com
la banda sonora d’uns alienígenes submarins bevent vi colze
a colze durant l’Hora Feliç d’un bar al fons del mar”.
Així descriuen Roberto Domeniconi (piano), Thomas Tavano (baix),
Christof Zurbuchen (clarinet) i Niki Neecke (electrònica), instrumentistes
amb uns tentacles que abracen el free-jazz, el hardcore, el trip-hop,
el funk i el minimalisme, la música que lliurement improvisen sota
el nom d’Octopus. Format l’octubre de 2001, el grup ha adquirit
estabilitat gràcies a la bona química entre els seus membres
i al caràcter insòlit de la proposta. El concepte de la
banda és desenvolupar temes i frases mitjançant la lliure
improvisació i la manipulació en temps real dels instruments.
El resultat és música canviant, música en perpetu
moviment que es reinventa a si mateixa adoptant en cada moment noves formes
i colors. Luigi
Archetti is a composer, an improviser, a guitarist and a dedicated investigator
of the most intimate nature of sound. Compositor, improvisador, guitarrista
i investigador de la natura íntima dels sons, és Luigi Archetti
fundador de diversos projectes en els quals l’experimentació
i la creació en temps real es donen la mà amb les arts visuals.
Archetti ha posat música en viu a pel•lícules i performances,
ha col•laborat amb artistes de la talla de Guru Guru, Erbsline i
Alienstalk, ha musicat instal•lacions i ha protagonitzat exposicions
a diversos països. De la seva música, un espès magma
en què les reverberacions de la guitarra tractada formen un tot
amb l’univers de sons de la infinites possibilitats de l’electrònica
d’avui, se n’ha dit que voreja l’ambient pol•lucionat,
els drones i la microtonalitat. Tot i que això és cert,
fallen les paraules a l’hora de descriure amb exactitud la música
d’Archetti: convulsa i dissonant de vegades, remota i suau en d’altres
i sempre estimulant. www.luigiarchetti.com L’OFF continua fent camí proposant la descoberta de nous valors de l’escena estatal. Propostes que seran validades pel públic del festival, com la d’Oor, personalitat artística del barceloní Christian Pérez, que és en la present edició un dels nous valors presentats. Christian, que cita com a majors influències Hecker, Autechre, Plaid i Squarepusher, dóna inici a la seva activitat com a Oor amb prou feines fa un any. Si bé encara no ha tingut ocasió d’actuar en directe, Christian gaudeix de certa experiència en alguns locals petits i a la fira discogràfica del festival Sónar. Oor se serveix d’ordinador, sintetitzadors Juno i Korg i multiefectes per elaborar música electrònica esquerpa, abstracta i molt personal. ![]() CO STREIFF (Zürich) divendres 17 de setembre 21h Claustre del Convent de Sant Felip Neri - Sol, 8 entrada lliure La
saxofonista suïssa Co Streiff, ja sigui treballant en format duet
amb la pianista Irène Schweizer (àlbum destacat: Twin Lines),
ja sigui dirigint el seu propi sextet de jazz urbà amb ecos de
l’Art Ensemble Of Chicago, Sun Ra i la fire music d’un Archie
Shepp o un Cecil Taylor (en el seu magnífic elapé Qattara),
s’alimenta del folklore nordafricà, del jazz d’avantguarda
dels anys 70 i de l’esperit d’improvisació lliure de
la música contemporània per donar llum a un híbrid
intergenèric que troba el seu eix en el fluid fraseig del seu saxofon.
Streiff, que compta en el seu currículum amb experiències
amb el Circus Theatre Federlos, el grup Kadash i la Vienna Art Orchestra,
és una de les intèrprets més destacades de l’actual
escena jazzística i la seva actuació en el LEM resulta essencial
per apreciar les moltes direccions cap a les quals aquesta forma musical
pot viar en els propers anys. Mai
són els instruments els que queden obsolets, sinó les idees,
i d’idees, així com de recursos, Paul Giger en va sobrat.
En uns temps en què la tecnologia sembla ser no ja un mitjà,
utensili mitjançant el qual podem materialitzar l’influx
de les muses, sinó més aviat una finalitat per si mateixa,
l’ús innovador que Giger fa d’una eina clàssica
com ara el violí només pot qualificar-se com a revelador.
Compositor i improvisador, és el de Giger un nom que no hauria
de passar desapercebut als seguidors del Hilliard Ensemble, amb el qual
ha col•laborat. Giger, com a intèrpret, no és gens
aliè al folk, al jazz, a la música barroca i a la contemporània
i el seu gran estímul d’uns anys ençà és
la investigació en el camp de la microtonalitat. Havent signat
discos com Ignis i Chartres, Giger pertany a aquella rara nissaga d’artistes
amb una obra que desafia qualsevol categorització. www.paul-giger.ch Sota el nom de Deejay Lemon Pie, l’argentí Crapo va dur a terme quinze actuacions a la seva ciutat, va publicar un disc i va deixar mostres de la seva feina en un parell de compilacions. Després d’abandonar el seu anterior apel•latiu, Crapo s’instal•la a la Ciutat Comtal amb la intenció d’estudiar disseny d’aplicacions multimèdia i desenvolupar un nou projecte, Autistik. El treball d’Autistik es desenvolupa en tres fronts: el del disseny gràfic, el de l’art multimèdia i el de la música experimental. Crapo declara el seu gust per la rudimentària electrònica dels anys 60, els primers moogs, els ecos eterns del dub jamaicà, el minimalisme, la lògica inapel•lable de les combinacions aleatòries, el repetitivisme, els programes informàtics obsolets… Autistik, que ja ha tocat en directe en un parell d’ocasions a la nostra ciutat, prepara nou disc que sortirà ben aviat. www.autistik.net ![]() GERHARD ILLI (Luzern) dissabte 18 de setembre 20h Claustre del Convent de Sant Felip Neri - Sol, 8 entrada lliure Pocs
gèneres queden fora de l’abast de la curiositat del percussionista
suís Gerhard Illi, i cap més enllà de les seves possibilitats
tècniques. Guardonat el 1970 amb la medalla de plata al millor
bateria en el festival de jazz de Zuric, Illi, actualment resident a Huelva,
ha posat les seves habilitats al servei de grups de rock, de jazz, de
blues i de compositors com Eduardo Polonio (destaquem-ne, entre d’altres,
Unit, Sintesis i Gagugger); ha treballat per a la ràdio, el teatre
i la televisió, ha estudiat música electrònica amb
Gustav Neuwirth i ha desenvolupat un interessant projecte pedagògic
dirigit al públic jove que porta per eloqüent títol
La bateria i la seva evolució dins la música moderna. Gerhard
és a més autor de From Illinoise With Love, àlbum
publicat el 2002, una celebració de la percussió com a mètode
ancestral de comunicació amb esferes superiors de consciència.
www.illisoft.net El
1995, John Zorn donava en públic les gràcies al Koch-Schütz-Studer
Trio per “crear música tan excitant”. N’és,
sens dubte, d’excitant. Excitant, innovadora i lliure de prejudicis.
El clarinetista i el saxofonista Hans Koch formava el trio juntament amb
el violoncelista Martin Schütz i el percussionista Fredy Studer el
1990, amb la intenció de fer música de contrastos forts,
una tonificant fricció entre l’electrònica en viu
i la calidesa, en ocasions aspror, dels seus instruments acústics.
El Koch-Schutz-Studer Trio té predilecció per les harmonies
extravagants i les estructures poc convencionals; la seva música,
amb tot, se sustenta en una lògica interna irrefutable. Desxifrar-la
és cosa de cadascun dels oients. Una tasca que, lluny de ser àrdua,
recompensa i se’n gaudeix. En el seu pas pel LEM, el trio ens descobrirà
el que ells qualifiquen com a hardcore chamber music, la música
de cambra més enèrgica i viva. www.koch-schuetz-studer.ch Reconegut
com un dels més heterodoxos percussionistes de l’escena experimental
internacional, Günter Müller, alemany resident a Suïssa
des de 1966, és inventor d’un kit de bateria modificat electrònicament
del qual arrenca sons insòlits, sigui percudint a la manera tradicional,
sigui mitjançant un capçal magnètic amb què
modula a plaer les vibracions dels tambors. En combinació amb el
material pregravat que el músic emmagatzema en un minidisc o en
un iPod, de les manipulacions de Müller en resulta una música
al•lucinatòria, densa i abstracta que, lluny d’esdevenir
incomprensible, atrau de seguida per la seva proximitat i calidesa. Müller,
autor de nombrosos discs en solitari i en col•laboració amb
artistes de renom com Oren Ambarchi, Otomo Yoshihide, Christian Marclay,
Butch Morris i Jim O’Rourke, aterra de nou al nostre festival per
demostrar que en la música queden encara força pàgines
per escriure… Practicant
dels últims corrents de música electrònica popular
(techno, microhouse, clicks’n’cuts, etc.), Fernando Lagreca,
membre del col•lectiu d’artistes digitals Innova, observa
una prolífica carrera en què destaquen un bon feix de referències
discogràfiques, tant en format CD com en 12”, en segells
com Autoplate, Original Dance Music i Climax Recordings, així com
la seva presència en escenaris al costat d’artistes de l’anomenada
de Mouse On Mars, Jorge Haro i Gustavo Lamas. De forma paral•lela
a la seva producció discogràfica, Lagreca realitza ambients
sonors per a mostres i exposicions i música per a treball audiovisuals
de format comercial. Sense deixar de banda la melodia, fonamental en la
seva feina de productor de música de ball, Lagreca es mostra especialment
interessat en el so ambient, que combina amb oscil•lacions i glitchs
de la darrera fornada. www.freewebs.com/greknoise/ Una nova ocasió de prolongar la nit i aquest cop de la mà del periodista, músic i mèdium Jesús Brotons. FRANCISCO LÓPEZ / ZBIGNIEW KARKOWSKI / SCOTT ARFORD (Madrid / Cracovia / San Francisco) dijous 23 de setembre 21h Centre Cívic de La Sedeta - Sicília, 321 entrada lliure FRANCISCO
LÓPEZ solo ZBIGNIEW
KARKOWSKI solo FRANCISCO
LÓPEZ & ZBIGNIEW KARKOWSKI duo FRANCISCO
LÓPEZ & SCOTT ARFORD duo
![]() AYANKOKO !!!! (Barcelona) dissabte 25 de setembre 20h Cafè Puku - Guilleries, 10 entrada lliure Qui
o què és Ayankoko!!!? Quin misteri s’amaga rere un
apel•latiu tan poc comú? Resposta: Ayankoko!!! és
el nom artístic d’un música jove amb un estil propi.
Projecte unipersonal de David Vilayleck, francès d’origen
laosià, Ayankoko!!! exposa en bigarrada mescla l’ampli conjunt
d’influències de David, paleta multicolor que abasta el jazz,
el rock, la música electrònica popular i també l’experimental,
el blues, les formes sonores tradicionals, el techno en el seu vessant
menys acomodatici, els muntatges audiovisuals i qualsevol altra forma
artística que en un moment donat estimuli la matèria gris
de l’autor. David se serveix únicament de guitarra, baix
i ordinador per fer música, una al•lucinatòria cortina
de sons en què l’ambient obscurantista d’Aphex Twin
trepitja sobre les traces de la musique concrète de Schaeffer i
Pierre Henry. Els
fundadors del segell Lucky Kitchen, Alejandra Salinas i Aeron Bergman,
són creadors oberts a tota mena d’experiències aurals,
lliurepensadors de les músiques contemporànies per als qui
la tecnologia no és una finalitat en si mateixa, sinó un
mitjà per transmetre al món la seva rica parcel•la
interior, un modern tauler de ouija mitjançant el qual convoquen
les muses. Sota els seus paisatges sonors, bodegons de sons trobats -tan
cars a aquella praxis surrealista en què tan bé encaixa
el duo-, electrònica orgànica, ornaments acústics
i accent pop, bat la inconfusible pulsació del cor humà.
En una època en què la tecnologia suplanta la creativitat,
la robotització envaeix tots els ordres de la vida i l’amor
brilla per la seva absència, Alejandra & Aeron naveguen contra
corrent amb la passió remera dels qui saben que el temps els acabarà
donant la raó. www.luckykitchen.com Resulta
pràcticament i virtualment impossible de condensar en un espai
tan curt una trajectòria professional com la de Wada, ja que s’estén
al llarg de quasi quaranta anys, prop de quatre dècades de treball
ininterromput i de recerca contínua. N’hi ha prou amb dir
que aquest polièdric artista japonès, novaiorquès
d’adopció i a hores d’ara resident a San Francisco,
llicenciat en Belles Arts i membre del col•lectiu Fluxus des que
el 1968 començà la seva amistat amb George Maciunas, estudiant
de composició sota la tutela, entre d’altres, de La Monte
Young i Pandit Pran Nath, investigador dels límits de la ressonància,
el timbre i els harmònics, dissenyador d’entorns sonors interactius,
inventor d’instruments inaudits, compositor d’obra tan extensa
com rica en suggeriments i significats; estarà enguany al LEM i
que la seva presència constitueix un dels autèntics plats
forts de l’edició. L’art del so, el so de l’art. És
compositora, escriptora, fotògrafa i moltes coses més, però
per damunt de tot Violeta Gómez és creadora d’un univers
paral•lel que ella, generosa, comparteix amb nosaltres encara que
la majoria no sabem. Regeix l’”Univers Violeta” una
sèrie de regles de les quals cal destacar el “Principi de
creació”, segons el qual “la creació d’un
acte artístic és un acte positiu d’amor i bellesa”.
Nascuda a Barcelona el 1972, va formar part a mitjans dels 80 d’idiosincràtics
grups pop com Kremlyn i El Ejército de Salvación. Escriu
per a revistes com Cairo i Rockdelux i, a finals dels 90, obté
dos premis Joven & Brillante per les novel•les Carmila i Evangelio.
Violeta, acompanyada pel seu grup, La Caja de Pandora, va editar el 2003
Canciones fatales, un disc en directe que incideix en la seva particular
línia intimista i poètica. Una artista rebel i estranya?
Prou que n’és! Relaxeu-vos de nou, practiqueu la comuniació social lúdica i desenfadada en el millor bar de Gràcia (sens dubte). ![]() WAL (Zürich) dijous 30 de setembre 21h Saló d´actes de la Seu del Districte de Gràcia - Plaça de Rius i Taulet, 2 entrada lliure Wal
fan una proposta radical en la qual el sorollisme, les vocalitzacions
hebefrèniques, els drones, la manipulació salvatge de discos
i una patent manca de consideració envers les nocions tradicionals
d’estructura i harmonia es donen la mà en un corrosiu conjunt
que impacta i exalta a parts iguals. Wal extreuen del desordre un únic,
vital ensenyament: l’art serà convuls o no serà i
aquests suïssos fan de la convulsió una de les belles arts,
de l’scratch una arma contundent. Joke Lanz (tocadiscs, electrònica),
Bruno Amstad (veu, electrònica) i Christian Weber (baix, sorolls)
són els components d’un grup que sona a col•lisió
frontal entre Naked City i Christian Marclay, amb Boredoms i Masami Akita
embadalits als seients del darrere; el seu àlbum Law & Disorder
és una monumental cornucòpia de sons que posa la ment alerta
i el cos en tensió. Componen
l’Orquestra de la Garantia Global, fundada el 1983, els danesos
Pere O. Jørgens i Henning Frimann, els quals ja ens van visitar
-per separat- en l’edició del LEM de 1997. Compositor, improvisador,
productor i multiinstrumentista amb especial tirada pels elements percutius,
Jørgens ha creat música per al cinema, el vídeo,
la performance, la dansa i el teatre, ha col•laborat amb un gran
nombre de noms de l’escena improvisadora internacional i ha fundat
grups com Cockpit Music i Dog God. Frimann, per la seva banda, ha estudiat
música en països com la Índia i Turquia, ha compost
per a dansa, teatre i instal•lacions, ha impartit classes i ha construït
escultures sonores. L’electrònica lliure, la improvisació
electroacústica i els jocs polirítmics no són gens
estranys a la Global Guaranty Orchestra, una veritable garantia (global)
de sonoritats inaudites i de sorpresa contínua.
www.ninthworldmusic.com Músic autodidacte, Durán Vázquez endegà la seva labor a finals dels 90 passant d’un àmbit sonor proper al caos electrònic a concretar-se en formes pròximes a l’ambient i el techno. Compromès, Durán Vázquez no dubta en afirmar que la seva intenció és “tramar la creació d’un llenguatge que pretén distanciar-se de les convencions socials encara que emprant tots els trucs possibles, incloses la imitació i la insolència sorollista, que no són res més que tabús categoritzadors sense enderrocar”. La seva obra enregistrada se circumscriu a un CD compartit amb l’australià Sumugan Simavesan, Product 1. Durán Vázquez, que amb anterioritat havia actuat al festival Revoltallo de Valladares i als Castroconcertos de Vigo, ha tingut gràcies a aquest disc l’oportunitat de tocar en directe al Museo de Arte Contemporáneo de Vigo (al costat de Jorge Haro) i al festival Sónar 2004. www.cronicaelectronica.org ![]() PAULO RAPOSO (Marfa) divendres 1 d’octubre 20h La Pedrera (Auditori) - Passeig de Gràcia, 92 entrada lliure Tot
i haver estudiat cinema i filosofia, Paulo Raposo va optar a començaments
dels anys 90 per encarrilar la seva creativitat cap a les instal•lacions
i la música electrònica pura i es va especialitzar en el
so generat per ordinador i en la manipulació a temps real de fonts
sonores de diverses procedències. Tant en solitari com en col•laboració
amb l’audioartista Jeremy Bernstein, Raposo ha presentat el seu
treball a França, Alemanya, els Estats Units, Noruega, Itàlia
i Portugal. D’entre la llarga llista d’artistes amb què
Raposo, un imaginatiu improvisador, ha col•laborat, cal destacar-ne
el músic portuguès Carlos Santos (un disc conjunt: Insula
Dulcamara), Marc Nehrens (un altre disc: Further Consequences Of Reinterpretation),
Koji Asano, Kaffe Mathews i Carlos Zíngaro. Raposo, a qui l’Experimental
Media Foundation de Phill Niblock va guardonar l’obra Rizomas, portarà
fins al LEM una de les seves últimes performances, Dust. Zíngaro
és un dels noms amb major pes de l’escena improvisadora mundial.
Músic de formació clàssica, aquest violinista ha
participat en festivals dedicats al so experimental i ha posat banda sonora
a espectacles de dansa, cinema i teatre; la seva obra enregistrada comprèn
quasi 40 discs. Joan Saura, per la seva banda, prové de l’escena
alternativa barcelonina dels anys 70. Expert dels teclats i del sampler,
Saura ha format part d’alguns grups essencials en el panorama estatal
dels darrers trenta anys com Koniec, Rambla, Rambliolia i Blay Tritono.
De la seva extensa obra enregistrada, en destaca el seu primer disc en
solitari, Àlbum. De la interacció entre aquests dos veterans
només en pot sorgir una deu de sonoritats inaudites, un ens en
contínua mutació que caldrà capturar abans no emprengui
el vol i es confongui amb l’espai. ![]() HEIDRUN SCHRAMM (Hamburg) dissabte 2 d’octubre 20h La Pedrera (Auditori) - Passeig de Gràcia, 92 entrada lliure Un
ordinador Macintosh G4, un acordió trencat, un violoncel, diversos
objectes i gravacions de camp és tot el que necessita l’alemanya
Heidrun Schramm, col•leccionista de sons, per crear la seva música.
Heidrun és propietària d’una petita sala a Hamburg
i responsable de la programació de concerts del Hoerbar, un club
dedicat a la música electrònica experimental. No és
Heidrun, doncs, una persona aliena al treball damunt els escenaris, que
ha compartit amb noms de la importància d’Asmus Tietchens
i Tom Fleischhauer. A hores d’ara, a les acaballes d’una gira
en la qual, a més del nostre país, haurà visitat
França, Alemanya i Holanda, Heidrun, a qui agrada fer servir els
sons càlids, els ritmes casuals i el soroll amable, demostrarà
al seu pas pel LEM la seva enorme habilitat per extreure batecs, rítmica
i paisatges sonors de les mostres que acostuma a capturar pràcticament
a tot arreu i en qualsevol situació. Com
albirar el més enllà d’entre els núvols d’èter,
o com la suau ensonyació que posa epíleg a aquest record
llunyà que es presenta sense avís previ i desapareix al
moment, paralitzant-nos, abans no el puguem aprehendre. Així és
la música de Silk-Gate: un déjà-vu sonor, un fantasma
auditiu i fascinador que captura com el paper atrapamosques i sedueix
com la promesa d’un petó. Actriu, ballarina i pintora a més
de cantant, l’alemanya Silk-Gate és especialista en raga
hindú, tot i que en el projecte unipersonal que lidera des de 1988
se centri en els recitats sobre bases electròniques tènues.
Les comparacions amb Laurie Anderson comencen i acaben aquí. Silk-Gate
habita en un món íntim i personal en què ocasionalment
deixa entrar els estranys, que de seguida deixen de ser-ho. Electrònica
ambiental, retalls de trip-hop… la màgia feta so. www.silk-gate.de La riquesa dels sons nascuts de la gola humana són impossibles d’emular per cap instrument. Els mitjans electrònics de gravació, del dictàfon al disc dur passant pel sampler i el minidisc, són sens dubte eines imprescindibles a l’hora de confeccionar abruptes collages de xiuxiueigs, crits, parlaments, scats i altres exercicis de contorsionisme vocal com els que trobem a Voice, un disc de títol revelador que porta la firma de la cantant, violinista i intèrpret de theremin Maja Ratkje. Maja, que com a component dels grups Spunk i Fe-Mail compta amb tres discs editats, debuta en solitari tot prescindint del tot de qualsevol instrument artificial i optant per exercir de funambulista de les cordes vocals, oscil•lant en perfecte equilibri entre la calma i l’histrionisme, el crit primari i la sofisticació del discurs coherent. www.ratkje.com ![]() DAVID SHEA (New York / Melbourne) i ORQUESTRA DE CAMBRA DE GRÀCIA, dirigida per Francesc Rodríguez Franquet dijous 7 d’octubre 21h Caixafòrum - Avinguda Marqués de Comillas, 6-8 entrada lliure MASTER
CLASS David
Shea salva el buit entre el museu i el carrer, orient i occident, l’alta
cultura i la cultura popular mercè a un ventall d’interessos
que va des de l’electrònica contemporània de Berio,
Feldman i Xenakis a les partitures de Morricone, Delerue i Herrmann; del
taoisme a la tradició del Vell Món. Col•laborador
habitual de John Zorn, Shea ha participat en diversos dels seus àlbums.
Té Shea a més a més un bon nombre de discs al seu
nom repartits en segells com Avant, Tzadik, Staalplaat i Sub Rosa. Treballs
com Shock Corridor, Hsi-Yu-Chi, Satyricon i Tryptich fan palès
l’ús innovador que Shea fa del sampler, els seqüenciadors
i els giradiscs, tecnologia que en les seves mans destil•la passatges
d’inquietant bellesa, inaudits jocs de textures i imprevisibles,
harmònics collages de materials a priori antitètics. Aquest
concert presenta per primer cop la versió orquestral d’Alpha,
peça de recreació de la banda sonora del mític film
Alphaville de Jean-Luc Godard. ![]() ALAIN WERGIFOSSE (Barcelona) divendres 8 d’octubre 21h Saló d´actes de la Seu del Districte de Gràcia - Plaça de Rius i Taulet, 2 entrada lliure Belga,
encara que afincat a Barcelona, Alain Wergifosse és autor de Deep
Gray Organics, un dels millors compactes de música electrònica
lliure editats a Espanya en els últims anys. Si bé el nombre
de gravacions al seu nom és relativament escàs, el nombre
de músics amb què Alain, un mestre de la creació
electrònica a temps real, ha col•laborat és aclaparador:
un succint repàs treu fora, entre d’altres noms, els de Cluster,
Macromassa, Albert Giménez, Nad Spiro, Marcel•lí Antúnez,
Enric Cervera i DJ Zero. Alain, tercera part del trio d’improvisació
salvatge Obmuz, pertany a aquella estranya classe de músics d’avantguarda
que se senten igual de còmodes treballant en el seu laboratori
que actuant davant d’un públic. L’atzar i la distorsió
formen part essencial de modus operandi d’un creador el talent del
qual és només comparable al seu enorme sentit de l’humor.
www.experimentaclub.com/data/alain_wergifosse/ Uru
és un col•lectiu mutlidisciplinar que, així com els
gasos volàtils, s’expandeix (cap a diversos camps creatius)
i inflama (la imaginació). La seva obra fa ús extensiu de
les il•limitades possibilitats de l’electrònica, tant
musicalment com visual, per estendre els significats d’elements
quotidians (les sabates, els solcs, el terra, etc.) i els treu de context
i els transforma així en ítems d’una càrrega
simbòlica important. Uru, que ha publicat dos discs i treballa
actualment en un ambiciós projecte d’art per internet, presentarà
al LEM un espectacle de 60 minuts de durada compost de cinc peces. Amb
el suport d’imatges, l’Equipo Elevador (una de les divisions
d’Uru), presentarà en concert innovadors instruments com
el Módulo Electro Percutivo i l’SV-1, un sintetitzador audiovisual
que ells mateixos han desenvolupat. Potser com a petit tret d’humor, Montevideo 10 pren el seu nom de la direcció on viu Lorenzo Gabrielli, un dels seus components. Gabrielli porta més de deu anys actuant com a DJ, composant música per a teatre, dansa i performances. Els seus companys són Julien Duzer, tècnic de so, membre del col•lectiu UMC (Canadà) i Son Ar (França), músic de gran experiència i interessat en la interacció entre instrumentació clàssica i electrònica, i Christophe Lalanne-Claux, diplomat en arts plàstiques, autor de bandes sonores per a curtmetratges, participant en nombroses instal•lacions de so i vídeo i també membre de Son Ar. L’objectiu primari de Montevideo 10 és la creació d’ambients sonors, la plasmació aural de diferents estats d’ànim. En les seves tènues audiominiatures conflueixen el jazz atmosfèric, l’electroacústica, la repetició i l’ambient segons Brian Eno. ![]() BH PROJECT (Barcelona) dissabte 9 d’octubre 20h La Foto Bcn - Mozart, 14 entrada lliure Rere
BH Project trobem Xavier Maculet, jove creador que firma també
com MTC. Xavier ha produït material sonor per a internet i altres
suports com ara instal.lacions i CD ROMs. Podem trobar la música
de Javier en discs com Cáñamo, Break & Beat Sessions,
Músicas del Amanecer i Diez Mares, a banda de compactes autoproduïts
com Lesson 5, Gala i Pakistaní. BH Project és un grup interessat
en produir música electrònica, principalment per a multimèdia,
arquitectura (les seves Melnikov Series) i cibercultura i presentarà
al LEM una actuació titulada Time Stretching, basada en el procés
d’estirament sonor (stretching) de diverses fonts, provinents algunes
del camp del pop electrònic. Dos
baixos, dues bateries i un concepte: d’una manera tan concisa, i
explicativa alhora, defineixen The Linn Youki Project la seva operativa
i línia d’actuació. En actiu des del 2002, el grup
neix com una prolongació de les inquietuds de l’italià
Marco Morgione, exbaixista de Glissando i Fluzo i exguitarrista de La
Ferita di Elora i Vinile Viola. Fascinat per un personatge d’animació,
Morgione dóna vida al projecte amb la intenció de “crear
una banda sonora d’avantguarda i lo-fi per a dibuixos animats minimalistes,
fent servir samplings de bateries i diàlegs de pel•lícules,
un baix amb l’afinació canviada i una munió d’efectes”.
L’invent adquireix el 2003 qualitat de grup amb l’entrada
del baixista Xavi Caparrós, el bateria Javi Martí i el trompetista
Xavi Tort. El Linn Youki Project ha editat un disc, ha actuat al MACBA
i a diversos festivals i el seu concert s’emmarca en la vetllada
que el LEM dedica cada any a “l’altre rock”. El
rock no ha estat mai mort, mal que els pesi als ensumadors d’averanys,
als falsos profetes i als venedors de fum. Ben al contrari: està
viu i gaudeix de bona salut. Música híbrida com poques,
el rock del nou mil•lenni es bifurca en mil direccions transmutant
en nous animals, alternatius i formidables; inaudites bèsties dignes
de la imaginació salvatge de Borges. Tal és el cas de Sightings,
trio novaiorquès de free-rock que, partint de les premisses deconstructives
de Einstürzende Neubauten i Mainliner, erigeixen en directe (també
en disc: escolteu-vos Absolutes, publicat pel segell Loads) una simfonia
sorollista en honor al caos que de ben segur posaria en fuga, o faria
veure la llum, més d’un acomodat crític si gosés
fer-hi atenció. Guitarra, baix i bateria mai seran instruments
obsolets si tenen la sort de caure en les mans adequades. Quarta i última nit de relax suggerit abans de la festa de cloenda. Consolideu les vostres relacions i gaudiu-ne. ![]() INCITE (Hamburg) dijous 14 d’octubre 21h Saló d´actes de la Seu del Districte de Gràcia - Plaça de Rius i Taulet, 2 entrada lliure L’abaratiment
del cost dels equips electrònics ha facilitat que, tot parafrasejant
Robert Fripp, “petites cèl•lules autònomes i
intel•ligents” tinguin l’oportunitat d’expressar-se,
ja que redueixen despeses i potencien la creativitat. Acomplint la mateixa
funció que als 80 van desenvolupar els teclats de butxaca i als
90 els sampler, els ordinadors portàtils estil laptop han obert
les comportes per les quals s’han escolat incomptables projectes
de petit format i llarg abast. Incite, duo electrònic creat el
2002, n’és un. Kera Nagel i Andre Aspelmeier se serveixen
de dos laptop i un sistema de control MIDI per, segons les seves paraules,
“investigar patrons repetitius i percussions minimals”. Incite,
que han actuat amb artistes com Fibla, DAT Politics i Geoff Matters, aterren
al LEM després de passejar els seus ritmes fragmentats i paisatges
abstractes per Europa i els EUA. www.incite.gradcom.org Al
llarg de la seva breu malgrat que bigarrada història (concerts,
disseny de so per a projectes audiovisuals, instal•lacions, etc.),
el projecte Coeval ha travessat etapes de caire ben diferent, lligades,
això sí, pel denominador comú dels sons sintètics
contemporanis. Coeval endega les seves activitats subscrivint música
relaxada per després evolucionar cap a un so angulós en
què la síntesi digital es fon amb les gravacions de camp
manipulades. Com a resultat de les seves investigacions, la música
del duo ha adquirit matisos inquietants i ombrívols. Coeval ha
passejat les seves gèlides abstraccions sonores per festivals tan
poc afins entre si com el de Benicàssim, l’Espárrago
Rock, l’Observatori (València), Eletronikaldia (Donosti)
i Ausklangfestival (Hamburg). Al seu pas pel LEM, Coeval presentaran el
material del seu nou treball, Drop+Drop. www.coeval.org Rere aquest nom trobem Lluís Sala, disc-jockey, productor musical, activista electrònic i organitzador d’activitats relacionades amb l’art, la cultura i el so sintètic. La llista de projectes en què Lluís ha pres part és versàtil i dilatada i inclou la seva participació en el grup de música industrial SCM, la feina com a músic en el grup teatral GRIP i la ininterrompuda faceta de DJ especialitzat en vessants moderns de la música de ball com l’electro, el click’n’cuts i el breakcore. Lluís ha actuat en el festival No Limits (Celrà), en el de Música Electrònica de Lladó, el Cicle de Música Experimental Nicolaus (Girona) i com a teloner de l’afamat Mad Professor al seu pas per la localitat de Salt l’any passat. Lluís aprofitarà la seva presència al LEM per presentar el material del seu nou CD autoproduït, Especialitats comarcals, una mirada irònica que Tendrums estén sobre els tipismes gironins. ![]() CUISINE CONCRÈTE (Sevilla) concert-performance divendres 15 d’octubre 20h Pati de la Seu del Districte de Gràcia - Plaça de Rius i Taulet, 2 entrada lliure La
cuina hauria de ser considerada una art major. Hi conflueixen l’estimulació
del gust, del tacte, de la vista i de l’olfacte. Gràcies
a l’artista sevillana María Durán, també l’oïda
podrà ser a partir d’ara seduïda per la cuina. Llicenciada
en Belles Arts sota l’especialitat de disseny i gravat i posseïdora
d’un màster en arts digitals per la Universitat Pompeu Fabra
de Barcelona, María és responsable d’un original projecte
de “cuina concreta” en què els sons produïts per
l’elaboració de diferentes plats propicien una insòlita
simfonia sorollista. Com ella mateix diu, “el nombre de composicions
sonores possibles és igual al nombre de receptes conegudes, i les
variacions hi són infinites, en funció de la proporció
entre els diferents ingredients”. El pensament Fluxus passat pel
sedàs culinari. Bon profit! Al
llarg de les diverses edicions del LEM hem tingut l’ocasió
de presenciar com artistes de rang ben divers aprofitaven les possibilitats
de les joguines, ja sigui com a font primària de sons que, adientment
modificats per mitjans electrònics, composen la base de la música,
ja sigui per ser-ne modest complement sonor. Els artistes, que parteixen
de materials tan humils, demostren els límits de la seva imaginació,
la seva capacitat per aportar matisos a una forma d’operar popularitzada
per John Cage i, esclar, el seu sentit de l’humor. Sami Amadi, compositor,
violinista, artista interdisciplinar i expert en pedagogia musical, se
serveix de l’electrònica i la jogueteria per crear peces
que naveguen entre les aigües de la musique concrète i l’ambiental,
volàtils fragments onírics que ell defineix com a neo-psicodèlia.
Música incidental i climàtica. L’extens
currículum de Jobke, dóna fe de la preparació d’un
autor que, partint del món acadèmic, ha estès ponts
amb la música contemporània i les instal•lacions.
En el primer apartat, cal destacar que algunes de les seves obres (entre
les quals en sobresurt Bocinódromo en documento articulado, localitzable
en disc) han estat presentades a diversos festivals organitzats per la
Universitat de Quilmes i la d’Standford, a l’Uruguai. En el
segon apartat, val la pena viar l’atenció cap a un treball
consistent a musicar les mostres de Sitearte (www.sitearte.com). Jobke
va coordinar el seminari Composición en Acto dictat per Óscar
Edelstein a Quilmes, és fundador de l’ensemble de música
contemporània no acadèmica Clark Nova i, a hores d’ara,
treballa com a instrumentista en diverses formacions i també com
a compositor independent. FESTA DE CLOENDA
Deuen
el seu nom a una popular heroïna dels dibuixos animats, però
la seva música no té res d’infantil. Aleix Ruiz, l’artista
anteriorment conegut com Jacques Le Guitarriste (àlies sota el
qual va aconseguir la residència LEM 2004 en el passat festival)
s’ocupa del baix, la veu i el sampler; Oriol López, vell
company seu en una banda de hardcore, se centra en la bateria. Tots dos
formen part del grup Bushido Code i afirmen que estan treballant en el
material d’un EP d’aparició imminent. Tot i que el
duo admet el seu gust per bandes com Godflesh, Isis, Ministry, Melt Banana
i Black Dice, els millors referents per ubicar la música de Ranma
1/2 són la primera onada de so industrial, els audio-collages juganers
de Renaldo & The Loaf i The Residents, i l’abstracte so ambiental
de moderns electroartistes com B12, Aphex Twin i Mu-Ziq. Mira
Calix és el nom artístic de la sud-africana Chantal Passamonte,
resident a Anglaterra des de 1991. Després d’obtenir una
feina a la discogràfica Warp Records (llar, entre d’altres,
d’Autechre, Aphex Twin i Plaid), i inspirada per la innovadora forma
dels esmentats d’entendre el procés creatiu, Chantal prendria
la decisió de crear la seva pròpia música. A finals
de 1996, apareix el seu primer disc, un 10’’ titulat Ilanga.
La dificultat de compaginar la seva tasca creativa amb la seva ocupació
a Warp conduirien la ja batejada Mira Calix a escollir entre una de les
coses: escolliria la primera. De llavors ençà, Chantal ha
editat àlbums tan deliciosos com One On One, ha participat en discs
col•lectius (Extreme Music >From Women, We Are Reasonable People),
ha remesclat Seefeel i fins i tot ha telonejat Radiohead (durant la gira
del seu àlbum Kid A). La seva presència al LEM, un luxe.
www.miracalix.com/ Si
percebem Johnny Rotten i Beck com a cantautors en la mateixa mesura que
puguin ser-ho Leonard Cohen i Serge Gainsbourg, llavors no ens costarà
gens d’esforç definir també com a tal Ramon Faura.
Qui va ser cantant d’Azucarillo Kings (un combo irreverent que passava
pel sedàs de l’absurd les cançons de Prodigy, REM
i Cecilia) és actualment veu, figura i pivot central de Le Petit
Ramon & Les Filles del Dolor, un grup que fa de la ironia i del doble
tall eines imprescindibles per sobreviure en el caòtic món
d’avui. El marc de referències culturals (o no) que Le Petit
Ramon cita com a claus a l’hora de conformar el seu particular univers
inclou de Rauschemberg a Clint Eastwood, de The Count Five a Gogol, d’Ovidi
Montllor a Billy Wilder. Res més gratificant que jugar a localitzar-les
en el primer àlbum, editat recentment, d’aquest artista desconcertant. És
el de la música de ball un terreny especialment abonat per a la
creativitat, sempre que disposem d’idees fresques i d’una
ment desperta i disposada a portar-les a bon terme. Ambdós atributs
es donen feliçment la mà en la persona de Cristian Vogel.
Britànic, tot i que nascut a Xile i resident a Barcelona, Vogel
és autor de discs innovadors, i alhora infalibles a la pista de
ball, com Specific Momentific, editat pel segell Mille Plateaux, i els
excel•lents All Music Has Come To An End, Busca Invisibles i Dungeon
Master, ídem pel segell Tresor. Vogel ha flirtejat amb el funk
sintètic (en el projecte Super_Collider, al costat del Dj i productor
Jamie Lidell) i amb la música llatina en el seu àlbum Rescate
137 (Novamute, 2000). La presència d’aquest imaginatiu alquimista
electrònic es postula com una de les més estimulants i refrescants
de la present edició del LEM. Una cita inexcusable? Per suposat.
www.no-future.com Tendim
a pensar que el fenomen de la cultura dels disc-jockeys és un fet
recent. Cras error. Potser sí que és una novetat que el
DJ sigui l’eix central al voltant del qual s’articula la nit,
però els genets dels discs porten dècades fent de les vetllades,
segons el seu millor o pitjor criteri a l’hora de seleccionar música
i habilitat per servir-la a l’oient, un passatemps funcional o una
experiència reveladora. Quins factors conflueixen a l’hora
d’elevar el DJ a la categoria de tòtem musical, algú
capaç d’encarrilar gustos i de modificar tendències?
La seva mentalitat rupturista i la seva destresa tècnica. Totes
dues es donen en DJ Fish’n’Fish. La seva labor rere els plats
s’iniciava a principis dels 80, en un Londres immers en plena voràgine
post-punk. Organitzador d’esdeveniments i performances durant els
90, el seu rang estilístic abraça des del punk a la música
experimental i industrial. Urs
Ruegg va néixer el 1972 i ha treballat entre d’altres coses
d’infermer en un hospital i d’encarregat de luminotècnia
a l’Òpera de Zurich. Ara bé, el que aquí ens
interessa és la seva faceta de DJ, labor que exerceix des de fa
aproximadament tres anys. Especialista en electrònica ambiental,
experimental i sorollista, Urs cita com a grups preferits Coil, Die Form,
Lustmord, Massive Attack, Somatic Responses i un llarg i bigarrat etcètera.
Interessat pel cinema d’autor (Herzog, Polanski, Lynch i Pasolini,
entre d’altres) i membre del col•lectiu afincat a Lucerna
Kranke Musik Für kranke Leute / Sick Musick for Sick People, Das
Gumi ha posat banda sonora als minuts post-concert d’artistes de
talla internacional com Young Gods, Winterkalte, Nena, Skalpell i Synapscape.
Un nodrit currículum, sens dubte, per a un DJ jove encara amb moltes
coses a dir. I arribats aquí... fins el LEM del 2005!
|
||