«Qui vulgui descriure el seu somni, diu Valéry, ha d’estar “infinitament despert”.
Però si està “infinitament despert”, ja no el descriu, l’imagina.»
«El que quiera describir su sueño, dice Valéry, ha de estar “infinitamente despierto”.
Pero si está “infinitamente despierto”, ya no lo describe, lo imagina.»
«El que quiera describir su sueño, dice Valéry, ha de estar “infinitamente despierto”.
Pero si está “infinitamente despierto”, ya no lo describe, lo imagina.»
(Boris de Schloezer – Marina Scriabine)
Els somnis són aquella part de nosaltres que sempre viatja a la bodega del barco. No només a la bodega: probablement també a la sala de màquines, ja que, al cap i a la fi, processen el combustible subministrat per la nostra vida. Per tant, probable motor de la nostra existència i projector discret d’una realitat que sembla que sempre hi és quan tornem d’aquelles visites diàries als nombrosos inconscients en què ens submergeix dormir: tant sigui el propi, el col·lectiu o el d’algun veí si vivim en cases-rusc…
No tots els artistes, però sí un bona part, acostumen a encarregar-se de les comunicacions entre el pont de comandament i la sala de màquines. D’aquí l’advertència que hem escollit enguany, de la qual es desprèn la següent pregunta: l’artista fa servir llavors aquest material per modelar una altra realitat simultània?
Sabem que en l’art es poden fer coses que en la vida real poden resultar perilloses. I d’altra banda, estem aprenent que, si la realitat està feta de la matèria dels somnis (Shakespeare o Calderón de la Barca, pel que sembla, no estan tan lluny de Matrix…), les coses perilloses de la vida real, per més que procedeixin del somni de la humanitat, són veritablement perilloses. És possible que, en aquest moment històric en què es presenta la setena edició del festival, haguem de fer el mateix esforç que els artistes: no dormir, i construir el món que volem exercint la vigília més creativa possible, per tal que els malsons produïts per aquesta tremenda indigestió de la ment col·lectiva donin pas a un món la creació del qual sembla que hem assumit sense la més mínima vacil·lació i de la qual en poguem estar orgullosos.
Els artistes invitats a aquesta setena edició del festival imaginen constantment mons molt més interessants que no pas aquest, tan reals com aquest i que ja no hi són, en aquest món. La fractura s’ha produït. Pel que sembla, no tots els humans estem treballant amb el mateix objectiu. És moment de canvis i cal aturar l’autoextermini. L’art ha de ser un camí real i no necessàriament metafòric per aconseguir-lo.
Així comença el LEM 2003, i es presenta amb novetats qualitatives i quantitatives notables:
El més evident és la concentració del mateix nombre de concerts en un sol mes de durada. Augmenten els espais respecte a l’any anterior: a la seu oficial (Saló del Districte de Gràcia) i les subseus ja conegudes (Caixafòrum, CAT, L’Espai), s’hi sumen enguany tres espais singulars a l’edifici de la Pedrera. També hi ha noves incorporacions d’espais culturals privats a la secció off, especialment acollidors i suggerents. Tot i que la major novetat d’aquest any és mòbil: dos autobusos de línia oferiran sengles concerts al seu interior i transportaran alhora el públic a les seus dels dies d’inauguració i cloenda del festival. Pel que fa als continguts, cal destacar que el país invitat en aquesta edició és Alemanya. Els creadors més interessants d’aquest país ocuparan una bona part del programa. D’allà i d’altres països, ens visitaran algunes figures quasi llegendàries que mai abans havien visitat aquesta la ciutat. També augmenta el nombre de projectes multidisciplinars: música, dansa, instal·lació, performance es troben feliçment en diverses ocasions. La secció off continua essent una factoria de sorpreses sonores i una plataforma per donar a conèixer els projectes de joves artistes, a més de protagonitzar els moments més distesos del festival i permetre la comunicació directa entre els artistes convidats, el públic i els professionals. I continua el format audiomenú, com un colofó d’algunes nits especialment intenses. El LEM bull amb propostes de gairebé tots els no-gèneres!
En total, 138 artistes de 13 països, en 47 actes i 16 espais, reunits amb la finalitat d’establir ponts entre les consciències amb els materials de la percepció. Cap d’ells va tenir un somni precisament “ahir”. Tots estaven desperts. Benvinguts al setè LEM (número), encara íntim, encara humà (gènere).
l’equip de Gràcia Territori Sonor
